Arribar a una redacció ferma, consolidada i professional m’ensenya moltes coses, també les intangibles que s’aprenen en el dia a dia, dels nostres companys, dels nostres caps, de tot el que podem fer millor i del que, per res del món, volem integrar, assumir o practicar.

El setembre de 2000 em porta de nou cap a la Ser. La periodista Ares Escribà deixa l’informatiu matinal de Ràdio Lleida perquè marxa a Lleida Televisió (un any i mig després tornarem a encreuar-nos quan jo passi a estar en nòmina del grup Segre per a fer-me càrrec de la corresponsalia informativa d’Ona Catalana). Abans he passat l’estiu a La Mañana on el Josep Ramon Correal m’ha permès tastar les mels de la premsa escrita al suplement ‘On anem?’ que proposa als lectors plans d’oci pel cap de setmana. Allà faig i aprenc de nous col·legues i m’hi enduré amics. M’agrada però em falta major rendiment pel meu instrument, la meva veu, més enllà de les entrevistes telefòniques que cal fer per extreure el gruix dels escrits que recomanem als fulls que complementen el diari.

Començo a idear programes per a Segrià Televisió, freqüència propietat del Josep Gódia a Alcarràs. Emetem espais temàtics d’interès per a la comarca: ‘A la carta’, ‘De moda’ i acabaré presentant també el recull informatiu setmanal. Segueixo així l’estela televisiva que ja he encetat en una breu ‘Ilervisió’ que altres empresaris han impulsat a la capital de Ponent durant molt poques setmanes, tot just uns ‘Moments’ com el magazín que hi presento tres o quatre cops. Ja amortitzo doblement amb una magnífica combinació de ràdio i tele que em satisfà enormement.

Contactar, indagar, preguntar, escoltar, redactar, locutar, a la vora de gent que es torna cabdal: la Dolors Ortín, la Estela Busoms, el Pep Ripoll, la redacció més ben avinguda i competent. Són temps d’anar amb la mòbil des de La Granadella a Golmés, de la Val d’Aran a Maials o d’Almacelles a Cervera darrere de Ministres, Consellers, President o Príncep per explicar-ho als oïdors. I m’encanta sortir dels estudis els migdies dels divendres per moderar, des d’un establiment tan glamurós com Bureau, la tertúlia de l»Estació d’empresaris’ on debatre i analitzar el pols de les pimes i els èxits i dèficits dels nostres motors econòmics més potents.

I és en aquesta època, ho vull mencionar per recordar-los a ells que trista i injustament ja no hi són, que el Joan Hernández i el Laurent Sansen em permeten presentar en societat la revista satírica que, amb altres, posen en marxa; ‘La Confidencial’ és una publicació d’actualitat passada pel filtre de la ironia amb ‘un punt de mala llet’!! Us recordem i us enyorem Herni, Laurent!!!

I del matinal als butlletins i fins a l»Hora 14′ m’amaro de la disciplina de la informació, de la importància de planificar el seguiment de temes, de protegir i cuidar les fonts, de la jerarquia de cada notícia, de la previsió i l’organització de l’actualitat…

No m’oblido del teatre quan l’enyorat Enric Castells, que m’apreciava molt des dels temps de la Cope, em capta pel TOAR. Seré doña Ana de Pantoja al seu ‘Don Juan Tenorio’ cada Tots Sants, part del elenc d’altres lectures dramatitzades com ‘Eloisa está debajo de un almendro’ o ‘Los diez negritos’ i protagonista de la representació teatral de ‘Revistes del cor’, entre altres.