El febrer de 1988 jo era una nena que seguia jugant a fer ràdio a Cap Pont.

 

La meva mare escoltava Ràdio Ponent; l’emissora nascuda a Miralcamp i traslladada després a Mollerussa, una de les primeres amb una programació íntegrament en català i de tarannà nacionalista i progressista. Hi feien un concurs a la recerca de locutors i em va comentar que m’hi presentés. Jo, com gairebé sempre, estava a altres coses, però ella no va deixar d’insistir, tant que crec que pràcticament em va obligar a gravar.li una cinta amb les meves presentacions i ella mateixa, per ‘motu proprio’, la va enviar. Quina seria la sorpresa a casa en resultar la perplexa candidata escollida!

 

Cal fer esment que hi va primar també una discriminació positiva pel fet que al mercat era més complex trobar noies entre tant locutor. Molt bona veu i bon ús del llenguatge van ser altres dels valors que em van destacar, segons Josep Tarragona, el meu primer cap en l’ofici; ‘estudia periodisme, que tens futur’ (no he fet mai cas de qui em vol bé).

 

I així, jugant encara, vaig iniciar-me en el món laboral: sis hores diàries de ràdio al capdavant d’espais matinals: el ‘Gina-tònic’ i la seva versió estival el ‘Gina-sol’ i més endavant la ‘Botiga 330’. La Salomé Carulla va ser la meva primera cicerone pels entrellats de l’estudi a les instal·lacions de l’avinguda del canal. Tots són joves, però jo soc fins i tot menor i el senyor Jordi, cada dia a primera hora abans d’anar-se’n ell a treballar, em puja des de Lleida al Pla d’Urgell en cotxe, amor de pare!!. En acabar de laborar baixo en tren o en autocar, segons s’escaigui. I allí gravo les primeres falques, preparo discos i publicitat, faig controls de la taula de so pels companys que fan retransmissions de futbol o espais de sardana, presento el meu programa i, de vegades, poso veu als informatius. I faig guàrdies de cap de setmana i directes des de la ‘Fira de Sant Josep‘, el ‘Disseny i moda‘…

 

No soc conscient en aquell moment de la importància i la rellevància d’aquell projecte. A banda de ser l’emissora que millor paga els seus treballadors és la que més i millor fa per incentivar el catalanisme i la llengua; de cada cinc cançons que sonen una és en sempre català permetent fer quotidians a gent com La Madam, els N’gai N’gai, Dubble Bubble o els Detectors a banda dels ja més coneguts Elèctrica Dharma, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Tomeu Penya i molts altres.

 

De les anècdotes que recordo, des d’un grup de nenes jugadores de bàsquet que visiten l’emissora i em demanen el primer autògraf (ja no n’he signat mai més, diria) o l’enorme espant de despenjar el telèfon i escoltar una veu robòtica, tranquil·la i pausada de Terra Lliure fent-me sabedora d’un avís de bomba a Bellpuig; una mica de guàrdia civil i afortunadament només això, falsa alarma i un bon ensurt.

 

Al novembre, quan m’avisen que la junta ha decidit que m’apujaran el sou, vaig i canvio d’emissora.